El nou Patufet: l’escola dels mestres rebels

No fa encara tres mesos, l’Escola Patufet era només -que no és poc- l’escola d’un dels meus tres fills. Tot just hi completàvem el nostre segon curs. Èrem una família nova i efímera: a l’Oriol ja només li quedava -li queda- un any. Per tot això, la meva implicació en la vida escolar -en general menor del que és desitjable- era, en aquest cas, inexistent. Em preocupava pel meu fill i prou. Però tot ha canviat: el Patufet, el Nou Patufet, és la meva escola per sempre més.

Els fets són més o menys coneguts : els nostres fills -matriculats al Patufet- havien de continuar estudiant a una altra escola (La Salle Gràcia) la qual havia “comprat” l’escola, el concert i, semblava, els nens i nenes. Després d’uns dies d’incertesa, el Departament d’Ensenyament no va autoritzar la venda. No obstant això, la incertesa continuava: qui es feia càrrec de l’escola? La situació era complicada. La majoria de famílies volien continuar amb el projecte però els dubtes davant la situació eren inevitables. El Departament fugia, lògicament, del conflicte. La propietat ni volia ni, segurament, podia fer-se’n càrrec.

I aquí apareixen els veritables herois de la història: els mestres. Quan va esclatar el conflicte, els hi van posar els nous contractes al davant. Mantenien tots els seus drets laborals i ho feien en una institució educativa consistent. Però van dir “no”. I no va ser un “no” retòric, un “no” sense conseqüències. Era un “no” ple de risc.  Aquell contracte -els van fer saber- ja no el podrien signar mai més. La següent oportunitat ja seria amb unes altres condicions. Però la majoria del claustre no va prioritzar la seguretat laboral: volien seguir educant i treballant a la seva escola. I us asseguro que no són gens inconscients. Per això té tant mèrit la seva decisió. Perquè arriscaven molt (si em permeteu el tòpic dramàtic: el pa dels seus fills) i perquè n’eren conscients.

Els mestres tenien la complicitat de les famílies, la majoria de les quals ens manteníem fidels al projecte. Però els rumors feien la seva feina. I la por d’alguns, també. De tant en tant ens comptàvem. “Seguim sent viables? doncs endavant” Des de la confiança. Però també des de la recança d’arribar al setembre amb vint famílies resistents i sense escola pel teu fill. Confieu en nosaltres, insistien el Cesc, el Xavi, el Josep, l’Ingrid, la Laia, la Vanessa i la resta de mestres compromesos. Nosaltres hi confiàvem, però no tot depenia de la seva voluntat. S’acostava el mes d’agost i els nostres fills no tenien escola. Però ens vam mantenir ferms. Perquè els vèiem tan convençuts, tan il·lusionats, tan rebels, que no volíem imaginar que la història acabés malament.

Per una vegada, els bons han guanyat. Ja tenim nova escola. El Nou Patufet, cooperativa de mestres, és una realitat. Camus ens va dir que un home rebel és un home que diu “no”. Aquesta nova-vella escola serà la dels mestres rebels. No en puc imaginar de millors per als nostres fills. Ara, ja posats, podíem haver aprofitat per rebatejar-la: “Escola Albert Camus”. Confesso que,  a casa, això de “Patufet” sempre ens ha costat una mica. Res no és perfecte.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *