Cada setmana veus un pare abnegat dedicant la seva vida a una filla que el necessita. La filla vol dedicar-se a la música, té talent, però li cal assistència continuada . El pare renuncia a tot per fer realitat el desig de la persona més estimada. Tu te’ls mires i sents llàstima.
T’expliquen que un amic de joventut està molt malalt. Fa anys que lluita contra l’eufemística llarga malaltia i la paraula maleïda ja ha sortit, amb posat de preocupació, de la boca dels metges. Caldrà esperar, diuen. Pocs dies abans, a un amic de maduresa -una amistat, per tant, sòlida, construïda des de la coincidència del que ets i no des del record del que vas ser- li diagnostiquen un càncer. Sembla que no és greu, però clar. Aquella setmana, una col·laboradora vol parlar amb tu. El to anuncia gravetat. Saps que té el pare malalt -també de càncer. Imagines que el seu estat ha empitjorat. Doncs no, encara més cruel: a la mare li han trobat un tumor. Per tots ells, per totes les seves famílies, sents llàstima, molta llàstima.
Vas al teatre. Hi trobes un company de carrera. No et saluda. Lògic: finalment allò que estava anunciat quan estudiàveu junts s’ha acomplert. És cec. Deu fer anys: té una malaltia congènita que et deixa cec en plena joventut. A l’Autònoma ja tenia poca visió. Va amb la seva companya -també cega- a escoltar i viure una gran obra de teatre. Els mires entrar ajudats pel personal de la sala, mires com segueixen l’obra i sents llàstima.
Llegeixes que a uns pares els hi arriba el pitjor dels mals sons. Un absurd llamp deixa la vida sense sentit. La temença innombrable de tots els pares aquest cop s’ha fet realitat. I ben a prop teu. La llàstima és tan gran que plores. No hi tens cap dret, però t’amagues i plores.
La llàstima per tots aquests mals aliens vol ser sincera. Potser ho és. Potser sí que la sents des de la fraternitat, des de la compassió (des del patir amb). Però també hi ha vanitat, orgull de la pròpia bondat. Com en sóc de sensible, dius. Com sento intensament les desgràcies alienes. I com m’agrada ser com sóc. I encara en un lloc més soterrat et compares amb ells i agraeixes que no t’hagi passat a tu. Òbviament no t’alegres del que els hi ha arribat als altres. Però la teva llàstima és petita perquè és un recordatori del que et podria esdevenir o del que ja has patit. Aquest cop no sóc jo. O: aquest cop encara no sóc jo.
La llàstima és, en últim terme, una impostura. Potser no ho és tant la ràbia, la indignació per les desgràcies d’aquest món. Una ràbia que, com en el magnífic i dramàtic monòleg de Jérémie, acaba amb la impotència de voler llançar un pot de pintura a un Déu de llargues barbes blanques a qui donem la culpa de les nostres inexplicables desgràcies.
I si aquestes situacions que descrius no et produeixen llàstima. si no tendresa?.